Ladakh, el país de la llum

Ladakh és llum, sobretot, llum. Una llum eixuta, neta, transparent i sense interferències. El tipus de llum que un voldria que l’acompanyés arreu, que un fotògraf somnia per a les seves sessions, la llum que plantes i animals necessitem per sobreviure en aquest planeta.

Així com la llum ens fa viure cap enfora i veure el món exterior i a l’altre, la foscor ens du cap endins, ens permet de recollir-nos i descansar, de nou, com quan ho fèiem dins la panxa de les nostres mares. Però la llum també té la seva part fosca. Quan aquesta és tan forta i clara com ho és a Ladakh, per damunt dels 3500 metres, la mirem amb tantes ganes i emoció que correm el perill d’encegar-nos. Allò que ens dóna la vida, també ens la pot treure.

La meva arribada a Leh és un perfecte exemple d’encegament. A la capital de Ladakh només s’hi pot arribar posant els peus, prèviament, a l’Índia de la plana del Ganges. Una Índia que no té res a veure, en cap sentit, amb aquesta. Si aquella és, en aquesta època de l’any, calorosa, humida i xafogosa, aquesta és seca, fresca i amb un aire net. Si en aquella predomina l’hinduisme, en aquesta ho fa un budisme ben amanit de l’islam. Si aquella és una Índia de la plana, amb el riu Ganges escampant la cultura dels vedes, aquesta és una Índia remota, de muntanyes inaccessibles i glaceres que donen vida al riu Indus. Si aquella és una Índia molt índia, aquesta és una Índia molt tibetana, amb un tarannà i una història molt particulars.

A aquesta altra Índia s’hi pot arribar per terra, ja sigui a través de la carretera que la uneix amb Manali després de passar pel port de Tanglang, a 5328 metres, o per la carretera que la uneix amb Kargil i Srinagar, la capital del Kashmir. Tant una com l’altra resten tallades la meitat de l’any a causa de les fortes nevades, gelades i temperatures que poden arribar als 50 graus sota zero, convertint Ladakh en la segona zona habitada més freda després de Sibèria. I, així tot, durant el benevolent estiu, el trajecte per arribar fins aquí per terra implica recórrer carreteres estretes i precàries durant, com a mínim, un dia.

L’altra manera d’arribar a Ladakh, la fàcil, és per avió. Des de Delhi, la capital índia, el vol només dura una hora i mitja. Però té, també, la seva pega i contrapart menys agradable. Així com la ruta terrestre permet al cos d’anar-se adaptant progressivament al canvi d’alçada, el vol ens planta, de sobte, a 3550 metres per damunt del nivell de la mar, sense una adaptació progressiva. Aquest canvi brusc posa un repte al nostre organisme, que no entén res el que està passant.

L’aterratge a l’aeroport Kushok Bakula Rinpoche és força impressionant. Tant d’un costat, amb la serralada de Zanskar com de l’altre, amb la serra de Ladakh, els cims punxeguts i nevats quasi es poden tocar amb la mà des de l’ull de bou de l’avió. Ja amb el tren d’aterratge desplegat i a una alçada més baixa, el que crida l’atenció és la quantitat de camps militars que es toquen l’un amb l’altre en tota l’extensió de la vall fins allà on arriba la mirada.

És molt agradable sortir de l’avió i deixar enrere el clima asfixiant -si digués infernal no seria una metàfora- de Delhi i tot el nord indi. L’aeroport és petit, funcional i fortament vigilat pels militars. Surto per la porta i ningú m’espera. Sento el benestar, la netedat de l’ambient, de l’aire, i aquella llum de la que parlàvem, nítida, transparent i, també, encegadora. El benestar i l’emoció d’arribar a un lloc nou que em conviden a estirar les cames. Surto de l’aeroport a peu i un cartell indica que Leh és a quatre quilòmetres, que no em sembla una gran distància per recórrer a peu. Mecànics i botigues d’indumentària militar són els primers a donar-me la benvinguda. El passeig és lleugerament en pendent i puc notar certa dificultat, de tant en tant, a l’hora de rebre oxigen als pulmons. Res desagradable. Un motorista m’ajuda a salvar la darrera costa fins al camí d’Upper Tukcha, on hi ha l’hotel del Tsering Mòrup, el metge anestesista que ha convertit la seva llar en una casa d’hostes. Quan hi arribo no hi és. En Mukesh, un fideuet jove i escarransit de Ranchi, de l’est del país, m’ensenya l’habitació, que és tranquil·la, àmplia i amb bones vistes dels camps i horts que poblen aquesta zona calma de Leh. És d’hora, fa bon dia i em moro de ganes d’explorar i recórrer els carrerons de la vella Leh, al voltant del basar principal.

La primera cosa que em crida l’atenció, és la presència central de la mesquita i de l’islam, en general. La regió de Ladakh, que pertany a l’estat indi de Jammu i Kaishmir, està dividida en dues províncies, Kargil, a l’oest, de majoria musulmana i Leh, a l’est, de majoria budista. En general, aquests darrers tenen un perfil més baix i discret, amb la pràctica religiosa com un acte íntim. De la seva banda, la comunitat musulmana s’agrupa a la mesquita previ cant del muetzí, un cant que acompanya el dia, des de molt abans de sortir el sol fins que aquest és pon. Un cant agradable, relaxant i melós que es pot sentir des de tota la ciutat.

És fascinant la manera com la religió budista i l’islam s’han mesclat i harmonitzat després de segles de conquestes i convivència. La cultura d aquesta terra, la seva llengua, gastronomia i, sobretot, la realitat religiosa inter-ètnica en són la prova més evident a mesura que un es va endinsant en la cultura de Ladakh. Veure noies d’ètnia mongol, amb la seva pell i ulls estirats, lluint un hijab, o nois amb les mateixes faccions tibetanes i noms com Muhammad Hussein, deixant-se créixer la barbeta que identifica a alguns musulmans. És més complicat de veure el camí a la inversa, és a dir, algun home o dona d’ètnia darda fent girar una roda de pregària o un mala -el rosari budista de 108 boles- entre els seus dits. Ha sigut la cultura tibetana budista la que ha anat adoptant influències culturals de l’islam, des de la importància de la carn de xai, l’ús d’un mocador per cobrir-se el cap o els meticulosos treballs d’ebenista en portes i finestres, d’influència kashmiri. En alguns punts, fins i tot, com passa al monestir d’Alchi, el treball mancomunat d’artistes musulmans del kashmir amb altres vinguts del Tibet ha deixat mostres d’un art eclèctic únic i d’una gran bellesa. Cert és que en moltes ocasions aquesta permeabilitat cultural no sorgeix del bon veïnatge i la curiositat, sinó que es fruit de guerres, invasions i annexions de territoris.