Són les quatre de la matinada i, mentre els galls ni es plantegen obrir el bec, els gongs i les campanes comencen a repicar dins l’escampall de monestirs del barri de Boudhanath, a Katmandú. Aquí són els monjos els qui fan la funció dels galls i, mitja hora més tard, els més de 200 metres de diàmetre de l’estupa, monument que conté les relíquies d’importants lames i centenars de textos sagrats al seu interior, s’omple de budistes que fan la seves oracions mentre giren al seu voltant.
Fa 2500 anys, just abans de morir, el Buda va instruir als seus deixebles sobre què s’havia de fer amb les restes del seu cos una vegada cremades: calia construir un monument reliquiari per contenir les seves despulles, tal com era costum entre ens grans mestres del passat a l’Índia. La voluntat de l’il.luminat no era cercar la reverència dels seus seguidors o inflar el seu ego sinó recordar i inspirar a les generacions següents amb l’exemple en el seu camí cap a l’alliberament. El nom sànscrit d’aquest tipus de construcció funerària es coneix com a stupa.
En Sundar, un monjo de la regió de Mustang, m’acompanya a girar al voltant del monument. Ell és un dels milers de joves que han esdevingut monjos per decisió de les seves famílies ja que, per als nuclis pobres de les muntanyes de l’Himàlaia, entregar un fill a un monestir té una sèrie d’avantatges: d’una banda, no s’hauran de fer càrrec de la seva alimentació i, de l’altra, tindrà una bona educació en el sí del temple. En Sundar fa catorze anys que aprèn les ensenyances budistes al monestir de Thrangu. M’explica com les disputes posteriors a la mort de Buda, en relació a qui i on s’havia de construir l’estupa, varen acabar amb la intervenció d’un savi que, després de recordar que les disputes violentes anaven contra l’exemple de l’il·luminat, va decidir repartir les seves restes, una vegada cremades, entre les parts en conflicte. El resultat fou la construcció de vuit estupes que commemoraven esdeveniments importants de la vida del mestre en vuit reialmes diferents de l’Índia.
Cada dia, l’estupa de Boudha, a Katmandú, rep milers de pelegrins que s’hi acosten per dur a terme les seves pràctiques rituals. Budistes del Butan, de Tailàndia, Hong Kong, Taiwan, Índia o la Xina. Però, sobretot, l’espai es converteix en un centre social de meditació pels 40 mil budistes tibetans instal.lats al barri de Boudha que, fa 50 anys, varen creuar la frontera tibetano-nepalesa per fugir de la invasió i persecució xinesa. Dos són els moments “d’hora punta” on l’activitat al voltant de l’estupa es multiplica: entre les cinc i les sis del dematí i entre les quatre i les cinc de la tarda. És llavors quan el monument es converteix en el centre de trobada i socialització, on petits col.lectius de totes les edats donen voltes mentre fan girar les rodes d’oració i reciten mantres.
D’aquesta manera, Boudha es converteix en el moll de l’os per a la pràctica diària de circular-hi al voltant. Sempre en el mateix sentit que les agulles del rellotge, aquest exercici ajuda els seus practicants, segons conta en Sundar, a mantenir l’atenció en la imatge de la il.luminació i tot el que això representa: “la meditació activa al voltant de l’estupa és una pràctica molt beneficiosa, tant a un nivell conscient com subconscient”. En aquest sentit, la construcció és molt més que el dipòsit de les relíquies d’un monjo: l’estupa encarna l’estat d’il.luminació que tots els éssers poden assolir.
Com en tantes altres expressions artístiques en l’art budista, el seu simbolisme actua en diferents nivells de forma simultània. A nivell arquetípic, la imatge conté cinc formes geomètriques que corresponen als cinc elements -terra, aigua, foc, aire i espai- a partir dels quals es composen tots els àtoms. Més enllà, el cos de l’estupa té una gran semblança al cos d’un Buda en posició de meditació la qual cosa, una vegada més, permet als practicants d’experimentar una simbiosi i una sensació de pau i benestar. Encara en un altre pla, els diversos nivells del monument corresponen als diferents nivells del camí espiritual que culmina amb la il·luminació.
En Sundar és escèptic en relació a la motivació dels milers de peregrins que s’aproximen a l’estupa i, fins i tot, dubta que alguns dels monjos duguin a terme la pràctica amb la motivació necessària. Per il.lustrar el seu temor, conta una breu història: Una vegada, un mestre va veure a una persona major que donava voltes a una estupa i li va dir: “donar voltes a l’estupa està bé, però practicar les ensenyances és encara millor”. Després de pensar-hi, el senyor va aturar la pràctica que estava duent a terme i, al seu lloc, va decidir llegir alguns textos budistes. Quan el mestre el va trobar de nou se li va acostar i li va dir: “llegir textos està bé, però practicar les ensenyances és encara millor”. Trasbalsat una vegada més per les paraules del mestre, l’home va dir-se a sí mateix: “Potser el que necessito fer és practicar la meditació” i, poc després, seia sobre un coixí amb les cames creuades. Una vegada més, el mestre s’hi va acostar: “la meditació està bé, però practicar les ensenyances és encara millor”. Confós per les paraules del mestre l’home va preguntar: “Què he de fer per practicar les ensenyances?” i, llavors, el mestre va respondre: “abandona l’aferrament a les coses d’aquesta vida. La teva pròpia ment ha d’esdevenir la pràctica i, perquè això passi, has de deixar de distreure’t amb les teves preocupacions habituals. Si no és així, tant és el que facis, ja que no estaràs practicant les ensenyances en cap moment”.
A les nou del vespre el barri de Boudha es prepara per anar a dormir. Les parets blanques de l’estupa resten atenuades, tenyides de nit i silenci fins que, a les quatre de la matinada de l’endemà, els gongs i les campanes repiquin de nou. Llavors, l’engranatge del barri es posarà en marxa i la força centrípeta de l’estupa atraurà als milers de budistes que, al seu voltant, recordaran quina és la seva comesa en aquesta vida.
