Viatge al Cor del Petit Tibet
Aquest viatge és una proposta per endinsar-nos a la cultura tibetana de l’antic regne de Ladakh, punt de trobada de l’Himàlaia amb les muntanyes de Zanskar i el Karakorum. Lloc de pas de velles rutes comercials, com la Ruta de la Seda, aquesta terra és coneguda com el Petit Tibet. De fet, aquest nom li escau ja que, tot i ser territori indi, comparteix veïnatge, llengua, orografia, paisatge, arquitectura, gastronomia, ètnia i religió amb la terra del Dalai lama.
Aterrar Leh, la capital de Ladakh, és rebre l’impacte de la seva llum clara, neta i àmplia. De fet, Leh, més que una ciutat és un poble gran. Ens donarem temps per adaptar-nos a l’alçada i conèixer el nostre anfitrió, a Tsering, que exerceix de metge del Dalai Lama quan aquest s’allotja a la seva residència de Ladakh. A Leh tindrem temps per badar pel seu basar i perdre’ns pels carrerons que duen fins al seu palau real, construït a imatge del palau de Potala de Lhasa, la capital del Tibet. També ens familiaritzarem amb altres icones de la capital, com ara l’estupa de la Pau Mundial o el fort de Tsemo, que ofereix una perspectiva de tota la vall del riu Indus. Leh té també l’encant de ser el punt de trobada entre els musulmans del Kaixmir i els budistes d’aquesta terra. Un encontre que al llarg de la història ha donat fruits com el monestir d’Alchi, que visitarem, un exemple únic del treball mancomunat d’artistes de dues religions com la budista i la musulmana.
Durant sis dies, farem camí per la vall dels albercocs, seguint un ramal secundari de la mítica Ruta de la Seda. Caminarem i farem nit a llogarets aïllats de muntanya, on compartirem la seva forma de vida tradicional, allotjant-nos en cases familiars. És una ruta assequible, sense grans desnivells, ideal per recrear-se amb el paisatge de rieres i caps d’ordi, d’una banda i, de l’altra, amb el contrast del paisatge eixut de les muntanyes. Així mateix, gaudirem de la cuina, l’hospitalitat i les celebracions rituals pròpies de la cultura tibetana. Finalment, podrem endinsar-nos en alguns dels monestirs budistes més emblemàtics i mítics d’aquesta terra, conèixer la seva història i compartir amb els monjos que en tenen cura.
Qui t’acompanyarà? Roger Mas Quintana
He passat els darrers 18 anys de la meva vida a cavall entre Catalunya, l’Índia i el Nepal. La connexió amb la muntanya em varen dur a entrar en un Nepal molt personal, íntim i generós, així com a familiaritzar-me amb la seva història, tradicions espirituals i bona gent. Entrar en contacte amb el monestir de Kopan i el seu director espiritual, Lama Zopa Rinpoché, em van encaminar cap a l’estudi i la pràctica del budisme tibetà. A partir d’aquí, vaig dur la gerència del centre de meditació i retirs Root Institute for Wisdom Culture , a Bodhgaya (l’Índia), un centre dedicat, també, a atendre les necessitats educatives i mèdiques de la població local sense recursos.
L’any 2014 vaig posar en marxa el projecte Viatge al Cor de l’Himàlaia, una proposta per fer de pont amb la cultura de l’Himàlaia i recuperar tot allò que ens hem anat deixant pel camí.
Ladakh, el país de la Llum
Ladakh és llum, sobretot llum. Una llum seca, neta, transparent i sense interferències. El tipus de llum que un voldria que l’acompanyés a tot arreu, que un fotògraf somnia per a les seves sessions, la llum que plantes i animals necessitem per sobreviure en aquest planeta. Així com la llum ens fa viure cap a fora i veure el món exterior ia l’altre, la foscor ens du cap a dins, ens permet de recollir-nos i descansar, de nou, com quan ho fèiem dins la panxa de les nostres mares.
A la capital de Ladakh només s’hi pot arribar posant els peus, prèviament, a l’Índia de la plana del Ganges. Una Índia que no té res a veure, en cap sentit, amb aquesta. Si aquella és, en aquesta època de l’any, calorosa, humida i xafogosa, aquesta és seca, fresca i amb un aire net. Si en aquella predomina l’hinduisme, en aquesta ho fa un budisme ben amanit de l’islam. Si aquella és una Índia de la plana, amb el riu Ganges escampant la cultura dels vedes, aquesta és una Índia remota, de muntanyes inaccessibles i glaceres que donen vida al riu Indus. Si aquella és una Índia molt india, aquesta és una Índia molt tibetana, amb un tarannà i una història molt particulars.
La primera cosa que crida l’atenció és la presència central de la mesquita i l’islam, en general. La regió de Ladakh, que pertany a l’estat indi de Jammu i Kaishmir, està dividida en dues províncies, Kargil, a l’oest, de majoria musulmana i Leh, a l’est, de majoria budista. En general, aquests darrers tenen un perfil més baix i discret, amb la pràctica religiosa com un acte íntim. De la seva banda, la comunitat musulmana s’agrupa a la mesquita previ cant del muetzí, un cant que acompanya el dia, des de molt abans de sortir el sol fins que aquest es pon. Un cant agradable, relaxant i melós que es pot sentir des de tota la ciutat.
És fascinant la manera com la religió budista i l’islam s’han mesclat i harmonitzat després de segles de conquestes i convivència. La cultura d’aquesta terra, la seva llengua, gastronomia i, sobretot, la realitat religiosa inter-ètnica són la prova més evident a mesura que un es va endinsant en la cultura de Ladakh. Veure noies d’ètnia mongol, amb la seva pell i ulls estirats, lluint un hijab, o nois amb les mateixes faccions tibetanes i noms com Muhammad Hussein, deixant-se créixer la barbeta que identifica alguns musulmans. És més complicat veure el camí a la inversa, és a dir, algun home o dona d’ètnia darda fent girar una roda de pregària o un mala -el rosari budista de 108 boles- entre els seus dits. Ha estat la cultura tibetana budista la que ha vingut adoptant influències culturals de l’islam, des de la importància de la carn de xai, l’ús d’un mocador per cobrir-se el cap o els meticulosos treballs d’ebenista en portes i finestres, d’influència kashmiri. En alguns punts, fins i tot, com passa al monestir d’Alchi, el treball mancomunat d’artistes musulmans del kashmir amb altres vinguts del Tibet ha deixat mostres d’un art eclèctic únic i d’una gran bellesa.
Als petits poblets de muntanya, les cases compten amb un espai central, una caldera més semblant a un tron imperial: és el cor que fa batre la casa. D’una banda, és la cuina on hi preparin els àpats; de l’altra, és la que els proporciona calor durant els dies d’hivern quan la temperatura pot baixar a trenta graus sota cero. Però no n’hi ha prou que la voluminosa caixa de ferro colat els escalfi i alimenti. Cal honorar-la també com cal, nogensmenys, sense ella la casa els cauria al damunt. És per això que tot l’espai exterior està adornat amb sanefes i símbols budistes auspiciosos, treballats delicadament amb llautó, bronze i coure. La resta de l’espai reposa sobre una moqueta que serveix de base al lloc dedicat a descansar i alimentar-se. Sobre un matalàs prim i dur, farcit de palla, unes catifes embelleixen els seients. Just al davant, mitja dotzena de taulers de fusta fan els honors als comensals.
Potser perquè el lloc ja m’ha seduït del tot, el cor se m’acaba de desfer quan la porta de la cuina s’obre. Pel marc apareix un avi de pell torrada i arrugada. Va abillat amb una mena de bata de roba granatosa, vella i gastada com ell mateix. Camina molt coix de les dues cames. Se m’acosta ranquejant i el somriure deixa veure dos dents solitàries sota el llavi superior. Jule! Saluda amb calidesa. Darrere seu, una dona encara més arrugada, amb els ulls estirats com una agulla també em regala un “jule” humil, senzill i bondadós. Són el Sonam Wangal i la Dolma, la parella d’ancians que acolliran aquesta nit a casa seva.
